dimecres, 19 d’octubre de 2016

L'ASTRAL



L’impactant documental de Jordi Évole ha tornat a posar damunt la taula la barbàrie i la compassió, dues expressions de la complexitat humana.
L’endemà del passi del documental, vaig poder parlar amb un jove mariner que s’havia estat quinze dies a l’Astral, el vaixell de Proactiva Open Arms. M’explicava que en dos dies havien  recollit 10.000 persones. Es diu aviat! I l’important no és el nombre, sinó posar cara a cada una d’elles, perquè quan la gent deixa de ser un número, passa a ser una persona que pateix la indignitat de veure’s vomitada del seu país per qüestions climatològiques, bèl·liques, de violència, i ha de patir encara un llarg periple, com si la llibertat s’hagués de comprar a base de vexacions.
Difícil solució. Ha de canviar molt la vella Europa. Els seus polítics han d’arriscar-se a fracassar a les urnes, a no aconseguir  els vots que els donen aquells ciutadans que tenen pànic d’haver de compartir allò que creuen que els pertany per dret de naixença. Ha de trastocar-se l’inconscient col·lectiu per poder veure en el negre espoliat un germà a qui caldria estendre catifes als peus i omplir les mans amb la meitat del que es té, per poder així exculpar tot el mal que ha fet el colonialisme, i fa encara la venda d’armaments, la hipocrèsia dels mercats, la destrucció del sòl, el canvi climàtic...
És fàcil quedar-se aterrit davant les imatges de tanta humana inhumanitat, d’un problema global que no se sap com encarar. I és fàcil dir: “com que no puc fer res... no faig res”. El descoratjament paralitza, però no és moment per aturar-nos. Un conte africà explica que quan tots els animals de la selva fugien del foc, un colibrí volava en direcció contrària, amb una gota al bec. Era l’únic que podia fer per intentar apagar-lo, i ho feia a risc de la vida.
Pensem globalment i actuem localment, amb tot el compromís que això comporta.
Mantinguem la compassió, encara que estigui rebregada a les entranyes,  a flor de pell.
I no perdem mai l’esperança —petita a voltes com la gota d’aigua en el bec del colibrí— que és l’única capaç d’omplir l’absència de l’altre que portem a dins.

1 comentari:

  1. Compassió en doble direcció: compassió per aquells que necessiten ser ajudats, acollits. I compassió per nosaltres, que sabent el que hem de fer no ho fem prou.

    ResponElimina