dijous, 6 d’octubre de 2016

IMPROMPTU SOBRE LA MÀGIA DE MERLÍ



Escric aquestes línies després d’haver llegit la darrera envestida, en forma d’article, a la sèrie Merlí, de TV3. M’encurioseix que aixequi tanta polèmica, que hi hagi tants educadors i comunicadors que s’esquincin les vestidures davant del paper arquetípic d’un professor com Merlí, i d’uns alumnes típics, i amb tòpics, com els que ens mostra la sèrie.
Una de les raons, penso, és la preocupació  per un tema cabdal com és l’educació dels joves, i estic d’acord que no es pot banalitzar. Però deixant de banda aquest aspecte, penso que la clau de l’èxit de la sèrie no rau en l’aspecte formal —si el mètode educatiu és l’adequat o no—, sinó en el fons, en allò que es transmet amb un llenguatge no verbal i que també podem trobar en una pel·lícula tòpica com és El club de los poetas muertos, considerada un clàssic, malgrat les crítiques.  
Francesc Orella, l’actor que fa de Merlí,  va estudiar COU amb mi, i ens vam conèixer, precisament, en una classe de filosofia, que es va convertir en un “grup de filosofia”, liderat pel seu corresponent professor que, com en Merlí, ens va fer descobrir la meravella de la vida.  En Francesc era exactament igual com és ara en la sèrie, per això a mi em fa somriure i el reconec, malgrat els anys, en cada gest. No sé si actualment és així, si ha sabut mantenir aquella barra, o l’ha haguda de rescatar de l’oblit, però s’ha de reconèixer que ho sap fer bé.
No crec que per ser atípics haguem de trencar tòpics i bastir nous arquetips. Massa complicat, tot plegat. Parlo de l’essència que ens captiva d’aquesta gent, malgrat que no siguin políticament correctes —sigui Robin Willians, Francesc Orella o el veï de casa—, perquè són capaços de fer-nos arribar un missatge que ens fa vibrar,  que ens connecta amb la nostra humanitat, perquè ens parla de la capacitat de ser qui som, malgrat les contradiccions.
És fa difícil d’explicar, i es fa difícil de sentir, potser només els no entesos en el tema, ho capten, perquè no veuen més enllà, perquè es queden en l’aquí, i es deixen tocar sense més.“Només sé que no sé res” —com deia Sòcrates—, i no voldria que aquestes paraules s’entenguessin com un qüestionament als qui creuen saber-ho tot. Senzillament, són les úniques que recordo de les meves classes de filosofia. 

3 comentaris:

  1. La sèrie és plena de tòpics, potser massa, i potser també per això agrada tant, els guionistes van a l'engrós, em sembla. Merlí ho fa molt bé, això és indiscutible. Jo no la miro. He fet la demanada pel dret i pel revés, però, és clar, això no entra en el tòpic. Demano que hi hagi filòsofes a estudiar. O és que no hi ha filòsofes? La teva reflexió com sempre molt ben exposada.

    ResponElimina
  2. Sí Laia! jo recordo la classe que vam compartir amb el Francesc Orella! Recordo també el grup de Filosofia! quin any més bonic! ple de vida, intentant aprofundir-la a través de les nostres relacions adolescents! És cert, en Francesc Orella era tal qual el veiem a Merlí! un bon vivant, simpatiquíssim! Desbordava força vital! i ja li encantava actuar! Encara recordo el dia que em va explicar que l'havien admès a l'Institut del Teatre! Ho portava a la sang!
    També sóc ensenyant! d'un Institut com el de la sèrie i la veritat, he de dir que no reflexa la realitat docent, ni per part de l'alumnat, ni del professorat! Ara bé, estic plenament d'acord en que cal anar més endins i saber trobar en el fons aquest amor per la vida, que el Merlí i els seus alumnes ens volen transmetre!

    ResponElimina