dijous, 11 d’agost de 2016

PENSAMENTS VAGARÍVOLS



Estem arribant a l’equador de les vacances d’estiu: aquell dia 15 d’agost —Mare de Déu!— a partir del qual, la gent que fa vacances, comença a fer el compte enrere, canvia l’eufòria per un deix agredolç, mentre encabeix en l’agenda —sense massa esma, però amb un cert neguit— tot allò que havia dit que faria i no ha tingut temps de fer.
A la ciutat —en els barris petits no turístics— aquest temps és el millor. Sense cotxes que facin soroll, es poden sentir les converses pel carrer, descobrir les persones que mai no veus,  i trobar-te amb les de sempre, les que mai no van enlloc perquè no tenen on anar, o perquè trien quan anar-se’n.
Amb el carro de la compra esquivo els reressagats que omplen la vorera de maletes, i penso en l’estiueig en els pobles —perquè tothom té un poble on tornar, ni que sigui de vacances—, en les preguntes de sempre: Com heu passat l’hivern? O, en el meu cas:  Com és que no veniu mai? En les converses de plaça, o de bar, esquitxades de “jo més” i de banalitats divertides que degoten amb la suor de la calitja.  I és que a l’estiu no hi ha ni notícies, fan també vacances. La ràdio repeteix la mateixa cançó: el nou govern, la independència, i els oients canvien d’emissora i posen música. I els refugiats? És evident que si no se’n parla deuen estar prenent el sol a la platja, que ja hi viuen, i en aquesta època no s’hi està pas malament, que ja els agradaria a molts estar a les costes gregues! I la resta? No existeix: mentre tanco els ulls només existeixo jo...
L’estiu és un temps d’aturada i de silenci, perquè el temps t’hi acompanya i el cos t’hi porta. L’estiu és temps de calma, de reciclatge de continguts, de planificació interior, i de gelats, de cinema, de ballarugues, de sopars a la fresca, de converses amb els amics, d’excursions, de tocar terra i de banyar-te al mar, i també de tenir temps per llegir-te un llibre d’una tirada...
Mentre penso en tot això, em creuo amb dues persones que arrosseguen un carro ple de ferralla, amb una altra que demana almoina, amb el David que compta els dies perquè torni la gent de vacances i es pugui dutxar... i més enllà sento els crits de tres turistes que van borratxos, descalços, i que intenten treure un altre que ha ficat el cul en una paperera del carrer.  
I quan arribo a casa, em trobo una veïna que em pregunta: On vas de vacances?

2 comentaris:

  1. Una bona crònica dels dies d'agost. Em quedo amb el temps per llegir aquells llibres gruixuts que ara troben el seu temps per a una lectura plàcida.
    Bon estiu, el que queda, i allà on siguis!

    ResponElimina
  2. Un bon relat de l'estiu.
    Estic completament d'acord que "l'estiu és temps d'aturada i silenci...
    Gràcies
    Raimunda

    ResponElimina