diumenge, 12 de juny de 2016

¿TENIM LÍMITS O SOM IL·LIMITATS?



És una qüestió verbal la que separa el límit de l’il·limitat: tenir o ser.
Tenim límits. Malgrat que ens han fet creure que no en teníem, en tenim. Tot i tothom té un embolcall: un contenidor amb data de caducitat, que es regenera de mil maneres diferents, però en un altre temps que està fora del nostre abast.
Som il·limitats. Malgrat que ens han fet creure que no ho érem, per por, per desconeixement. Som il·limitats en el contingut, malgrat el límit d’allò que ens conté.
Acceptar els límits, des de la no-limitació, no és gens fàcil, sovint confon; però fer-ho a l’inrevés: acceptar que, malgrat els límits som il·limitats, ens espanta, perquè ens obliga a ser-hi sempre.
¿On es troben les fronteres entre un i altre, entre cos i ésser? No n’hi ha de fronteres perquè som completesa, no divisió. Mentre vivim en aquest cos, que n’és la pell finita, guardem un fruit que només té una intenció: créixer, ser, i estendre’s com més enllà, millor. 
Els límits que imposem al ser són fruit del pensament —personal i social— que uniformitza, i s’acovardeix davant la por.  El repte és saber estar a l’alçada del nostre ésser il·limitat, abraçant els nostres límits, però mai a l’inrevés perquè faríem del cos una gàbia i no unes ales.  



3 comentaris:

  1. Molt ben expressat! Clar, bonic i entenedor! Gràcies :)

    ResponElimina
  2. Una reflexió molt ben lligada que seguint el fil la conclusió final ens dóna la resposta a moltes preguntes
    Gràcies

    ResponElimina