divendres, 1 d’abril de 2016

UNA FOTOGRAFIA ESCRITA



De vegades l’escriptura és una fotografia elaborada que recrea el moment, l’allarga, i sobretot el comparteix sense trencar l’encant de l’instant.

Estaven asseguts en un banc de la plaça, ell i ella, de costat, vellets, amb el cap tirat enrere i una rialla d’orella a orella, esperant la caiguda de les flors roses de l’arbre de l’amor —o “arbre de Judes”—,  sota el qual s’asseien. Feia una mica d’aire i en queien a grapats.
Jo anava amb pressa, però em vaig aturar. Em convidaven a estar present, i els ho vaig agrair.  Primer, encara submergida en el pensament,  vaig pensar que si seguien així alguna flor els entraria a la boca i els ennuegaria. Després vaig pensar en fer-los una foto perquè, de forma immediata, tothom compartís aquell fet insòlit, però no tenia cap dret a profanar la seva intimitat. Així que els vaig seguir observant, plàcida.

I vaig decidir escriure aquesta fotografia, perquè el moment bé s’ho valia, o vés a saber, potser perquè vaig témer que  a la foto només hi sortís un banc buit.




4 comentaris:

  1. Les coses no només són com són, sinó com es viuen... Vet aquí la vida amb sentit i, a més, una forma d'art.

    ResponElimina
  2. Quin escrit més.... és com una caricia escrita, dolceta i fresca!!! Gràcies Laia!

    ResponElimina
  3. Laminaduras del present,desitjan que sigui un regust del futur.
    Gràcies.:)

    ResponElimina
  4. Laminaduras del present,desitjan que sigui un regust del futur.
    Gràcies.:)

    ResponElimina