dilluns, 25 d’abril de 2016

REFLEXIONS SOBRE SANT JORDI



És un regust estrany el que em deixa Sant Jordi, quan em toca celebrar-lo com a autora. Llegeixo l’article de Trias de Bes a la contra de l’Ara: “Maleït Sant Jordi” on parla de sentiments que ben segur tots els escriptors experimentem: les cues de lectors que té l’escriptor del costat, l’espera d’un gest de reconeixement, el sentir-nos exposats a les mirades encuriosides dels vianants... Tot això és ben humà i tanmateix ben egoic, tant com la temptació de creure’t algú perquè has escrit un llibre. Així que abans de caure en un discurs rebec, i per tant subjectiu, he decidit arrelar-me en l’autèntic sentit que per mi té aquesta vocació d’escriure.
Agafo el llibre de “Memorias” de Balthus i li pregunto:
—Balthus, com a pintor reconegut, què creus que és més important: l’artista o l’obra?
Quan el crític d’art John Russell em va demanar detalls anecdòtics de la meva vida per a la presentació d’una exposició en la Tate Gallery li vaig dir: “Comença així: Balthus és un pintor del que no se sap res. Ara podem mirar els seus quadres”.
—És evident que l’important és l’obra, no l’autor. Tenim una estranya tendència a mitificar l’artista.
M’indigna el culte a la personalitat que practiquen alguns artistes contemporanis. Nosaltres hauríem d’esvair-nos cada cop més, ser exigents només amb l’acte de pintar i oblidar-nos de nosaltres mateixos. El pintor no és res en l’aventura de la pintura, no és més que una mà, una eina, o una passarel·la que transmet, condueix;  moltes vegades no sap on va, però actua com a transmissor del que encara és desconegut, il·legible, secret. 
—Baudelaire deia que un poema hi és abans de ser-hi.
És cert. I no hi ha jerarquies, en aquest sentit l’artista no és més que la baula d’una cadena que va començar fa molt de temps. Totes aquestes etapes creadores pertanyen al mateix cant, el cant del món; del fons mil·lenari del món, un fons del que no en sé res però que m’envia uns missatges, llampades de llum o d’estrelles.
—L’escriptor necessita silenci per saber quina paraula demana ser infantada.
Avui en dia es desconeixen les virtuts mil·lenàries de silenci i treball, de diàleg secret i profund amb l’invisible, que per mi també és el diví; i aquella reconstrucció aparent del llenç que ve de molt lluny, d’un lloc molt antic...

I de tan lluny, d’una profunditat abissal que en una vida només ens permetrà rescatar una paraula, una sola paraula, que subjectarà la nostra baula a la cadena de mots i frases ja pronunciades per d’altres.



1 comentari:

  1. Laia: és exacte. Sentiments contraposats, aquest dia. Però s'imposa el real, que és que som com la canya per on passa el vent, és a dir, l'instrument de la paraula.

    ResponElimina