dimecres, 10 de febrer de 2016

PRENT-TE UN MANTRA



Tenim por, molta por. Vivim amb els sentiments a flor de pell. Esgarrapem «sentit» de totes aquelles coses externes que creiem que ens el poden donar. Max Weber ja deia que la nostra societat ha substituït la Providència per la previsió. I és cert. Abans estàvem en mans de Déu, ara hi estem dels poders públics que ens diuen on podem anar i què podem fer, ens asseguren la vida a canvi del nostre silenci. I tot i així seguim tenint por perquè els poders públics són humans i, com a tal, fràgils. I busquem la seguretat, escorcollem totes les possibilitats, ens convencem que sense allò, el que sigui,  no podem viure, i ho hem d’aconseguir a qualsevol preu, depredant si cal, malbaratant els recursos, sense preocupar-nos pel preu real, pel que li costa a l’altre —a qui sovint prenem la terra i la vida.  I ara estem convençuts que en les noves tecnologies hem trobat la panacea, perquè ens fan sentir acompanyats tothora, perquè ens donen un sentit de pertinença al grup, i podem establir petites comunitats d’interessos on ens expliquem què fem i com estem, i d’aquesta manera no ens sentim tan sols. Per això vivim arrapats als aparells portàtils com si, en prescindir-ne, se’ns en anés la vida.
Hem perdut el sentit i és urgent retrobar-lo, però el problema és que res ni ningú no ens el donarà, sinó nosaltres mateixos; però, en sabrem? Ara mateix ens trobem tan perduts de nosaltres mateixos i tan assedegats de ser i de ser-hi!
Sovint sento dir: «Quan noto un buit aquí dins, mira, em prenc una pastilla i miro de distreure’m».
I jo que li suggereixo: Prent-te un mantra! Qualsevol, el que et vagi bé, el que et silenciï, el que t’obri el cor, el que et doni la clau per arribar al teu interior i trobar-hi tot allò que ets... I penso en un de concret, en el que ens proposa Ezra Bayda (L’essència del zen, Viena, 2004) i me’l faig meu. Comença així:
«Que pugui obrir el meu cor». I mentre el repeteixo, el  sento, el palpo, i sóc conscient de com n’és d’eixorc, de poruc, i tan llunyà que sembla que bategui per un altre. I inspiro i l’esponjo, i expiro i somric, i respiro de nou i l’obro tant com puc.
«Que pugui percebre tot allò que l’enterboleix». I me’l miro del dret i del revés —amb els sentits, no amb el pensament—, i li veig els clarobscurs, les pors i els aferraments que l’atenallen. I inspiro i l’esponjo. I expiro i ho deixo anar tot. I respiro de nou i l’obro encara més.
«Que pugui viure el moment present tal com és». Acollir la buidor, l’alegria, el dolor, la presència del present amb tota la seva grandesa, tot allò que s’esdevé en aquest moment únic i irrepetible. I inspiro i m’omplo els pulmons de l’aire que m’envolta, i expiro i em sento plena d’aquest present que es fa presència.
«Que el cor obert s’estengui a tots els homes i dones del món». Que l’amor i la compassió d’un cor obert trenqui fronteres, aculli, consoli, sigui... Inspiro i els sento, els veig, els palpo. Expiro i els somric, els beneeixo, els dono les gràcies per ser en i amb mi.
És difícil de tan fàcil com és. Cal prendre’ns un mantra cada dia, el que sigui, tants cops com faci falta, que arribi a ser una obligació, una rutina. Si el món aconsegueix silenciar-se de debò,  ni que sigui un minut, i no únicament davant les tragèdies, sinó abans de provocar-les, potser no hi haurà tanta por, potser ningú no ens haurà de dir el que hem de fer. Potser no tindrem por del  silenci, i sabrem cridar quan calgui.

(Publicat a Dialogal núm. 56)

1 comentari: