diumenge, 28 de febrer de 2016

DEIXANT LA PELL A LES ESCLETXES


Porto dins meu la inquietud d’un horitzó que mai no s’acaba.
Busco llocs on viure, cases on habitar, llocs on perdrem, laberíntics, 
amb estances per descobrir, racons, armaris...
Sempre he volgut anar-me’n
més lluny, més enllà, deixant la pell a les escletxes,
la roba, els papers.
Creant i deixant l’obra, despresa del meu desig,
palpant el buit que hi deixa, agotzonat,
dins meu.
Amb la certesa, i també el dubte,
que és temps d’espera,
buit per ser més, encara,
dolorós, per la desolada aparença d’erm.
Mentre, contemplo el paisatge humà,
imagino per dins les cases,
tot allò que amaguen, i tot allò que mig ensenyen.
És un impuls de conèixer,
d’anar-me’n més lluny:
noves mirades, perspectives,
la llum del sol escairant un nou angle.
Més enllà:
allà on el buit esbatani les finestres
i obri noves estances al meu delit.  

                                                                    

2 comentaris:

  1. Laia, quin poema més exacte (i més bell) d'aquest impuls de l'ànima que ens llança més enllà dels límits corporals...

    ResponElimina
  2. Més i més, desig que no s'acaba, desig d'infinit.
    Conèixer més, estimar més, saber més. Perquè aquest turment mai assolit?
    Sefa

    ResponElimina