dilluns, 11 de gener de 2016

EL LLOC: POSSIBILITAT O RECORD?


M’agraden els llocs per les seves possibilitats, no pels seus records. Els records ens fan sentir arrecerats, com a casa, però ens lliguen amb una corda tan curta que no ens deixa avançar, ens estaquen a una època passada que ja va tenir el seu temps i que put a naftalina. Fujo com gat escaldat de tot allò que suposa immobilisme, perquè gangrena, igual que fujo del carcinoma del creixement il·limitat. Assaboreixo, en canvi, el pas del temps, tant en l’observació del lent fluir, com en la carrera adelerada per atrapar-lo.
Els records converteixen els llocs en santuaris que ningú no visita, perquè fa mal, perquè fa basarda; amb teulades caigudes, camps abandonats i cases esventrades que els amos no es van poder endur i els hereus no saben re-crear.
M’agraden els llocs per les seves possibilitats de ser reinventats, conreats, habitats, construïts, compartits, amb enginy i amb imaginació, sense por i sobretot sense recança. M’agrada la gent que els habita i, instal·lant-s’hi, se sent del lloc i d’enlloc, se’l fa seu i de ningú, passa de puntetes, però hi deixa empremta.
El lloc sempre és possibilitat de vida, mai un record polsegós. El lloc no hauria de ser de ningú més que de qui el reinventa, el comparteix, l’habita i l’estima.

2 comentaris:

  1. Tinc la impressió que els records sempre són recreació... Crec que per això podem acabar superant els records dolents, perquè amb el pas del temps en podem fer una altra cosa.

    ResponElimina