diumenge, 20 de desembre de 2015

NADAL



Aquests dies són plens de presses i de celebracions que ens costen més de pair que els àpats nadalencs i, sobretot, de queixes per haver de repetir sempre la mateixa representació perquè ho mana el calendari.
Em pregunto quin és el sentit —a part de la motivació religiosa— que ens fa entossudir-nos a seguir celebrant aquestes festes; i només se m’acut una resposta amb prou pes per seguir-ho fent: la necessitat de somniar que tot allò que és dins la nostra possibilitat es fa realitat, ni que sigui per un dia: l’amor, la il·lusió, la pau, la solidaritat, la capacitat de meravellar-nos, la festa, l’alegria...
Llàstima que, l’endemà, l’amargor a la boca d’una mala digestió ens recordarà un any més que tot plegat només ha estat flor d’un dia, com el vestit de la Ventafocs, i que, al capdavall, somniar en les nostres infinites possibilitats i no creure’ns capaços de realitzar-les és el nostre pa de cada dia i no cal amoïnar-s’hi, així que fins l’any vinent i qui nadal passa any empeny.
I tanmateix, sense ni tan sols preguntar-se el perquè de tot plegat, dones i d’homes de casa nostra seguiran cuinant aquests dies plats efímers com un mandala, que ens deixaran el record d’una bellesa perenne pel temps i l’amor entregat. 

3 comentaris:

  1. Vet aquí el que queda: allò compartit de veritat.
    I potser alguna llàgrima que fructifica en algun dia de l'any.

    ResponElimina
  2. Malament rai quant el nostre cor no és un receptacle de bons sentiments.De totes les maneres,hem d'endevinar el que fem del que hauriem de fer.

    ResponElimina
  3. Malament rai quant el nostre cor no és un receptacle de bons sentiments.De totes les maneres,hem d'endevinar el que fem del que hauriem de fer.

    ResponElimina