dimarts, 8 de desembre de 2015

QUIETUD



Correm cap a no sé on, per enllestir una feina que mai no s’acaba, per fer, per tenir, i sobretot per mantenir allò que creiem nostre. Viatgem per depredar paisatges, consumim per omplir buits o per desocupar espais, i correm, correm en una cursa que no té aturador ni silencis, amb el cervell a tota velocitat, a mil revolucions, perquè n’és capaç, perquè ens fa capaços, i potser infinits?

La frenada en sec dispara les alarmes d’emergència del cervell: activa les valves a la cerca d’una “pressa” per engolir, busca llenya per encendre’s i aigua per sadollar-se i, si se li nega, es retorça amb espasmes d’esglai, es torna boig de quietuds, esgotat de no tenir més converses que les pròpies; fins que finalment arriba la calma. Sempre, després de la brega ve la pau, sempre.

Invictes o no, vés a saber, prenem consciència, ens familiaritzem de nou amb qui som, i el temps deixa de passar per fluir, tot es fa present i presència, augmenta la nostra percepció de l’altre, del món sencer, que xarbota tranquil com la si nostra quietud fos també la seva.

Fins que de nou, un estímul, una idea, o el mateix avorriment que s’engalvana, l’activa, i sant tornem-hi! O no, vés a saber...


3 comentaris:

  1. Tic-tac, com el rellotge, com els batecs del cor, anem d'un ritme a l'altre, la gràcia deu ser ser-hi de debò en un costat, en l'altre, creant harmonia, no pas desfici o desesperança... Abraçades, Laia.

    ResponElimina
  2. La quietud l'antídot contra la fugida cap a endavan.
    Un bon any!!

    ResponElimina
  3. La quietud l'antídot contra la fugida cap a endavan.
    Un bon any!!

    ResponElimina