dissabte, 21 de novembre de 2015

LA COMPASSIÓ



Fa anys que acompanyo persones sense llar des del Centre Obert Heura. Persones que, algú diria, són “dignes de compassió”. Igual que les de les corrues de refugiats que veiem  aquests dies a la premsa, trucant a les portes d’una Europa sense un bri de misericòrdia; o les víctimes d’unes guerres que sostenim des dels Estats del primer món amb les vendes d’armament o, sense anar més lluny, les que, a casa nostra, remenen els contenidors d’escombraries, a la sortida dels comerços, o miren de reüll les papereres per pescar mig entrepà quan ningú no les mira.
Encara que sentim compassió davant d’aquestes persones, no podem dir que “són dignes de compassió”, perquè quan ho expressem així, com un gemec que ens surt de dins, sentim al mateix temps una profunda impotència. I és que la compassió genera sovint col·lapse i fa que ens arronsem d’espatlles i, com que no podem fer-hi res, ens evadim.
La compassió, com a substantiu, és un sentiment universal i imprescindible que ens fa ser porosos a la realitat del món i de l’altre. Però no ens podem quedar només aquí: de l’estàtic substantiu hem de passar a l’acció del verb: a compadir-nos-en. Això s’esdevé quan tot allò que em proposa la compassió em porta a ocupar-me’n, sigui d’aquella persona o d’aquella situació. En verbalitzar el substantiu deixa de ser abstracte, deixa de ser una llosa dins del cor perquè em fa actuar contra tot allò que crec injust, aportant d’aquesta manera el meu gra de sorra, el meu pensament, el meu ser per millorar-ho.
Encara que sentim compassió i ens en compadim, no podem dir tampoc que “et compadeixo”. Quan personalitzo el verb, em poso en una situació de superioritat envers tu, et miro de dalt a baix, et considero “pobret” i per tant menystinc les teves possibilitats de sortir-te de la situació en què et trobes; vaig en contra de la teva dignitat i d’alguna manera em rento les mans del que pugui passar-te, perquè penso que el meu sentiment ja em redimeix d’ocupar-me’n. Quan, en canvi, me’n faig càrrec, em preocupo i me n’ocupo, em poso al teu costat en situació d’igualtat per ajudar-te a buscar solucions, per donar-te un cop de mà i acompanyar-te. Perquè “fer-me’n càrrec” ens implica a tots dos, i en canvi, “compadir-te” t’exclou a tu.
La compassió ha de portar a ocupar-te’n. És l’amor humà, universal. És l’empatia que fa que allò que et passa a tu, a mi m’incumbeix, sempre.  
(Publicat a Dialogal, núm. 55)

3 comentaris:

  1. Una societat poc avesats a parlar de sentiments i emocions i,quan se'n parla,moltes vegades és per reprimir-los.

    ResponElimina
  2. Una societat poc avesats a parlar de sentiments i emocions i,quan se'n parla,moltes vegades és per reprimir-los.

    ResponElimina