dimarts, 25 d’agost de 2015

L'AGOST



“L’agost i la mort” era el títol d’un article de l’escriptora Sílvia Soler, diumenge 23, a l’Ara. Deia que l’agost no és un bon mes per morir-se, que la mort no lliga amb les vacances, que fa estrany anar a l’enterrament i l’endemà estar prenent una beguda a la platja, com si res. Té tota la raó. Les vacances del mes d’agost són quasi sagrades, gairebé tot es paralitza, i no es pot fer res més que entrar en un estat letàrgic: descansar, jeure i divertir-se. Fins i tot molesta que els mitjans ens dinamitin l’assossec amb imatges de centenars d’immigrants ajaguts damunt les vies del tren, arrapats sota els camions, o aturats a les fronteres, com si no tinguessin res més a fer que viatjar de formes grotesques i incomodar-nos amb les seves misèries mentre els polítics europeus, que també tenen dret a fer vacances, són incapaços de considerar la situació com una emergència humanitària i prendre alguna mesura per mirar de solucionar-la.
A l’agost, una ciutat com Barcelona —fora dels llocs d’afluència turística— queda semi-buida, silenciosa, tranquil·la, i mostra impúdica les seves vergonyes i els seus vergonyants. Quan hi passejo —amb pantalons curts i xancletes, com si estigués estiuejant—,  tinc la sensació que algú ha tret una catifa imaginària que cobreix el sòl urbà durant la resta de l’any, perquè ara s’hi pot veure amb claredat la pols que hi havia amagada a sota: totes aquelles persones que, rere el tràfec diari, són invisibles; aquelles per a les quals l’estiu és benvolent i amable perquè fa bo, perquè passen a primera línia, i s’ensenyoreixen dels espais urbans, comparteixen amb altres els espais de les festes majors i se’ls confon amb els turistes, es fan visibles ací i allà, tant, que hom pensa on caram els deuen amagar la resta de l’any perquè no se’ls vegi.
S’acaba l’agost. D’aquí dos dies tot tornarà a l’anormalitat, menys els familiars d’aquells qui han mort aquest mes, menys aquelles persones que escombrarem de nou sota la catifa,  menys aquells immigrants, rebutjats a les fronteres d’una Europa benestant, que no oblidaran mai que ningú no els acollís perquè feia vacances, menys jo mateixa a qui se’m regira l’estómac quan penso en la capacitat que tenim de desatendre els problemes dels altres, sobretot mentre fem vacances. 


   

1 comentari:

  1. Els qui escrivim, poc en fem, de vacances. No podem estar-nos d'escriure no només les impressions de viatge, si en fem algun, o les impressions d'una tarda de contemplació, escrivim coses com les que tu has escrit aquí, i que jo he llegit perquè mai no escrius res banal, i perquè sovint em sento agermanada amb el que escrius.

    ResponElimina