dimarts, 11 d’agost de 2015

JO SÓC


«Jo sóc el qui sóc» (Ex. 3, 14), respon Déu a Moisès quan li pregunta el seu nom. I ho fa de forma concisa, tot i que hagués pogut esplaiar-se explicant-li mil detalls, tal com fem nosaltres quan ens presentem a algú que no coneixem: nom, ubicació, estat civil, estudis, feina, aficions... Li respon ras i curt: «Jo sóc» i aquesta afirmació, en comptes d’esperonar-nos a ser qui som, ens ha fet creure que la capacitat de ser és una prerrogativa divina, no humana, i que per tant pronunciar-se en aquests termes és un pecat d’orgull, i que, a l’hora de definir-nos, és millor afegir-hi una negació que ens eximeix de responsabilitats divines: «Jo no sóc res». Una afirmació que ha estat nefasta perquè, a força de repetir-la, ens l’hem cregut i hem oblidat ─com oblidem tot allò que creiem que és fora del nostre abast─ la capacitat que tenim de ser.
Tenim necessitat d’autodefinir-nos, potser perquè necessitem explicar-nos, i fer-ho és una bona manera de començar-nos a saber. No gosem, però, presentar-nos com a «jo sóc», perquè ens espanta i ens produeix una sensació de vertigen, com si de cop i volta una mà invisible ens deixés surant per l’espai de l’univers sense cap més referent que nosaltres mateixos.
Presentar-nos com «jo sóc» ens sembla pretensiós i no ens adonem de la humilitat que comporta dins de la seva grandesa. Ens és més fàcil definir-nos pel que tenim i pel que fem, perquè així ens situem dins d’uns barems que són coneguts i que ens ajuden a col·locar cada persona en el lloc que li pertoca.   
Anys enrere ens era més fàcil, o més evident, situar-nos dins d’un grup humà. Segons el lloc on havies nascut, tenies un credo, una posició social, una marca política, un sexe i un estat civil inamovibles. Actualment, vivim immersos en un dinamisme constant, i possiblement d’aquí ─i de la por d’anomenar-nos pel que som─ és d’on neix la necessitat d’etiquetar-nos. Una necessitat aparentment contraposada a la possibilitat de volar lliures sense etiquetes.
Els «ismes» religiosos, econòmics i polítics que ens han etiquetat al llarg de la història tendeixen a desaparèixer, però en neixen de nous, o són substituïts per altres paraules que exerceixen el mateix poder sobre les persones, que creen exclusivitat i dependència i que, quan s’exacerben, generen violència. És per això que, malgrat la por de no saber on es pertany, cada cop hi ha més persones que decideixen no identificar-se amb cap grup que exclogui els altres o que creï divisió, perquè el que es busca és la completesa i no la fragmentació. I dins d’aquesta completesa, el ser humà és vist com un tot que forma part d’un Tot.
Atrevir-te a definir-te amb la grandesa d’un senzill: «jo sóc» és ser capaç de reconèixer-te la capacitat de ser qui ets; d’acceptar el repte d’anar per la vida amb el rostre descobert, sense màscares ni armadures. És admetre amb humilitat que no tens ni fas res que sigui important ni que t’importi. És clavar fort les arrels damunt la roca perquè pugui créixer un arbre capaç d’aguantar els embats de les maltempsades, d’aixoplugar tot aquell que s’hi arrecera, de crear xarxes d’arrels per arribar a aquells a qui ningú no arriba. Capaç de despullar-se de fulles cada tardor i de crear-ne de noves cada primavera. De no tenir res i de tenir-se molt.
El «jo sóc» del Déu de Moisés ens convida a anomenar-nos amb el mateix amor que ho fa Ell per ell, i per l’altre. 
(Publicat a Dialogal. núm. 54, estiu 2015)


2 comentaris:

  1. Poètica reflexió sobre l'ésser íntim, allò que som de debò... si ens atrevim! Bon estiu, Laia.

    ResponElimina
  2. Felicitats per la pàgina renovada, fa molt de goig!

    ResponElimina