dimarts, 19 de maig de 2015

EL CAMÍ



De “camins” i “caminants” la literatura en va plena, perquè són una metàfora ideal per exemplificar la vida.
Ens permeten parlar de l’esforç, de les adversitats, del paisatge, de la joia, dels companys, i dels revolts on perdem de vista les persones estimades... I no acabaríem.
M’agrada caminar i he caminat molt al llarg de la vida, per muntanyes solitàries, ciutats, valls i fondalades, i també m’agrada, de tant en tant, tornar a fer un tram del camí de Sant Jaume, perquè em meravella l’entossudiment dels pelegrins en llevar-se cada matí sense cap més objectiu que el de caminar. És tota una vida feta camí. 
 El camí —físic o simbòlic— em fa adonar que no avancem en línia recta, tal com ens diuen, sinó que ens dobleguem en espiral, emmotllant de nou la pell i els ossos a un úter invisible. Com fa l’univers.
Això m’explica que, amb el pas del temps, moltes coses em retornin i la sinuositat de l’espiral me les posi a tocar;  i m’agrada mirar-me-les amb uns altres ulls, reinventar-les. Així em descobreixo en una sínia de cercles concèntrics,  al voltant de la qual es repeteix la quotidianitat mentre, a dins, el poal no toca fons. I mentre  giravolta la sínia per un mateix paisatge, em veig reflectida en els seus miralls, ara pedalant dalt d’una bicicleta, xerrant amb els amics, festejant, vigilant els fills o empenyent la cadira de rodes de la mare, fins a seure en una cadira semblant i....
No hi ha temps, només la profunditat de l’aigua, la sinuositat de l’espiral que doblega el cos a cada pas, emmotllant-lo a un úter invisible. Talment com fa l’univers.    

1 comentari:

  1. Camí i caminants, metàfores del trajecte que fem els humans i, sí, els camins no són rectes, ans al contrari, són plens de marrades i envitricolls. L'única guia és el mateix camí...
    Una bona reflexió, com totes les teves.

    ResponElimina