dimecres, 22 d’abril de 2015

MÉS REFLEXIONS SOBRE MANAR I MENAR



La nostra societat occidental medicalitzada fins les dents, asèptica, preparada per preveure el més petit perill i solucionar-lo de forma immediata, obsessionada per la seguretat, ha aconseguit que, entre les persones, hi hagi més inseguretat i més por que mai. Tenim por del moment de la mort i del que ens trobarem després de la mort, d’envellir, d’emmalaltir, de patir; en definitiva, de viure. Deixem en mans d’altri el nostre benestar, els nostres diners, la nostra consciència, la llibertat. Exigim als polítics que vetllin per nosaltres sense molestar-nos gaire.  Ens passem la vida fent el paperot de mainada mimada, enganxada a les faldilles d’una mare institució que ens asseguri que mai no ens passarà res que no ens agradi o ens faci mal. Malgrat això, no aconseguim dormir tranquils, perquè —o ens ho imaginem,  o ens ho fan creure—  sempre hi ha algun perill que ens amenaça.
La por és l’instrument perfecte del poder. La por tenalla, no deixa ser lliure, esclavitza. Durant molts segles, la religió ha fet servir la por a la mort per controlar la vida,  la moral i la consciència, traient-se de la màniga un salconduit cap a la condemnació o la salvació eterna. Durant segles, la política ens ha fet creure, a través de la por, que ningú com ella pot ser garant de les nostres vides i de la nostra seguretat. La religió ens fa pagar un peatge per la mort. La política per la vida.
La força del poder, a través de la por a les armes, siguin ideològiques o de foc, fa acotar el cap i callar, però ja comencem a estar tips de tants manaires. Cada cop hi ha més persones que es rebel·len, que s’adonen que hi ha una altra manera de fer les coses, de governar i de manar, no en benefici propi, sinó del bé comú.  És per aquesta raó, entre d’altres, que agraden el Papa Francesc i els polítics nascuts de les bases socials, perquè escolten, i fan segons allò que escolten. I és que potser ja ha arribat l’hora que el món estigui governat per persones que sàpiguen menar, més que no pas manar, que no ens atemoreixin sinó que ens acompanyin.
 Manar és relativament fàcil: només cal ser autoritari —que no és el mateix que tenir autoritat. L’autoritat te la donen els altres quan confien en tu perquè saben que ets capaç d’avançar-te en el camí per orientar-los.
Qui mana no es qüestiona ni vol que el qüestionin, no mira els altres ni mira pels altres, sinó només a si —i per a si— mateix. Qui mana té el poder i la paella pel mànec: mana i prou, si cal amb un cop de puny a la taula.
Qui mena dubta poc però es qüestiona molt, i es deixa interpel·lar constantment; no mira per a si i observa molt el batec dels altres. Qui mena no té poder sinó carisma, s’imposa amb la certesa, i sap retirar-se a temps.
Qui mana s’omple. Qui mena es buida.
La persona que mena té una força interior que la porta a menar, però també a manar, és per això que s'ha de fer buidant-se de si mateixa, perquè ambdues accions estan separades per una línia molt fràgil.
A la persona que mena li atorguen el poder de fer-ho, i ho ha de saber acceptar, no com un honor, sinó com un servei,  amb tota la coresponsabilitat que comporta. I no és fàcil, perquè implica posar el do al servei dels altres. Un cop més, buidar-se.
Si qui mena es legitima ell mateix com a manaire, perquè en té la capacitat, serà un dictador. Si qui mena és legitimat pels altres, sabrà buscar el consens, fomentar les aliances, engrescar i fer créixer les persones. I les persones grans no tenen por. I si les grans no en tenen, les petites tampoc.
(Publicat a Dialogal núm 53, primavera 2015)

2 comentaris: