dimecres, 25 de març de 2015

SER FELIÇ



La meva mare sempre em deia, quan jo era jove, que aprofités la joventut perquè era la millor època de la vida. Jo no m’ho acabava de creure, pensava que fos el que fos el que feia entristir els adults, a mi mai no em passaria, ¿per què ─pensava─ no es pot ser sempre igual de feliç?

Amb el pas del temps, o amb els anys, ho he anat entenent, sobretot, perquè com diu Paul Auster a l’inici del seu “Diari d’hivern”: “Penses que mai no et passarà, impossible que et passi a tu, que ets l’única persona del món a qui mai li succeiran aquestes coses, i aleshores, una per una et comencen a passar totes, igual com li esdevé a qualsevol altre”.

És tan curiós aquest pensament com el fet que sigui cert i s’esdevingui. No en sé treure l’entrellat: potser són creences traspassades des dels inicis dels temps per condicionar-nos;  o potser són certeses transmeses per protegir-nos. Vés a saber! Recordo de forma nítida la frase, així que ben segur m’ha condicionat a l’hora de viure la vida amb plenitud; i també és cert que m’ha protegit, perquè m’ha fet adonar com, de forma subtil, el pas del temps diposita una pàtina de pols damunt les espatlles, que no pesa, però afeixuga si no s’espolsa;  que es torna casposa, si no es renova; que et descoloreix, si no es rebel·la.

És una pols fina que s’acumula i que s’accepta com a “llei de vida”, ja se sap... Una pàtina que cala fons, que entristeix, desesperança, envelleix.
Només cal ser-ne conscient, fer-se conscient i espolsar-se cada dia les espatlles. Mantenir el cor obert, percebre tot allò que l’enterboleix, i acollir-ho tot amb la seva completesa. 

I, en la quotidianitat, fer una cosa tan senzilla com la que canta la Troba Kung-Fú
“Decideixo ser feliç, obro el pit a l'imprevist, ja vull veure el que no he vist, abandono el cantó trist. Decideixo ser feliç i per pàtria vull amics, per bandera, roba estesa que dirà aquí avui visc. Decideixo ser feliç i per fi veig l'enemic, la por i l'ànsia dins de mi i el neguit que fa el patir. Decideixo ser feliç. I el tresor més gran és allò que visc [...] Deixo que entri la melodia, que siguin un la nit i el dia. Decideixo ser feliç. I per estil destil·lo l'esperit del que visc”.



























1 comentari:

  1. Moments senzills com llegir un llibre que t'agrada, que t'omple, que et fa pensar, i et dius: potser mai més no seré tan feliç com ara. I, sí, pots ser-ho. Perquè aquests moments senzills es poden repetir...
    Un text excel.lent, Laia, com tots els teus.

    ResponElimina