dissabte, 31 de gener de 2015

UNA NOVA ESPERANÇA



He sentit dir, més d’una vegada, que, mentre l’ésser humà sigui finit, no hi haurà una crisi de la religió. Actualment, supeditar el naixement i la supervivència de la religió a una necessitat humana, a una por, encara que en algun moment hagi estat certa, considero que és més aviat una rebequeria que no pas una realitat. La rebequeria d’un pensament que s’entesta a potenciar les finituds més que no pas les capacitats, que s’aferra amb males arts a les febleses humanes i en treu un profit: la continuïtat a qualsevol preu.
A mi m’agrada més dir —perquè em sembla més amable, encara que de fet anem a raure al mateix punt— que: mentre siguem humans, és impossible que no siguem religiosos. El que ja no tinc tan clar és si cal, pel fet de ser religiosos, construir estructures religioses, o religions, o en tenim prou amb estar a la intempèrie, a caminar pel desert. Però com que mai no ens han explicat que això és possible, se’ns fa difícil imaginar-ho i tenim molta por de perdre’ns. Aquest caminar sense estructures seria el que, en el cas del cristianisme, Panikkar anomena cristiania: una identitat cristiana que aniria més enllà d’una pertinença institucional i fins i tot d’un corpus doctrinal; una nova esperança que s’arrelaria en el trobament amb Crist en el centre d’un mateix, en el centre de la comunitat humana i en el centre de la realitat.
Segons el primer enunciat, la religió ens cobreix les necessitats emocionals bàsiques: seguretat i protecció, consolació i acció de gràcies, i salvació i vida després de la mort; i ens dóna el sentit de la vida, fent-nos, així, dependents i limitats, i per tant necessitats d’algú que ens tregui les castanyes del foc.
Segons el segon enunciat,  mentre siguem humans, i per tant religiosos, lluny de cercar que algú o alguna cosa ens cobreixi les necessitats o ens solucioni la vida i la mort, ens autoproclamem lliures, conscients i responsables i ens centrem en la recerca del nostre ser, univers inabastable, il·limitat, que ens dóna el sentit de la nostra humanitat. Penso en un Mowgli, un nen o nena, petit, que té una experiència mística abans d’haver estat tocat pel dit de cap religió. ¿Té consciència ja de la seva finitud? I si la té ¿li fa por? L’únic que buscarà a partir d’aquell moment, sense poder-ho verbalitzar, sense saber-ho, és una paraula que li expliqui allò que ha viscut, la certesa de la seva infinitud en un món finit, una tasca apassionant que li ocuparà tota la vida, i en la qual, no sempre la religió li donarà resposta, perquè l’experiència viscuda és incontenible. I com aquesta, tantes experiències que al llarg de la vida ens mostren un espai sense fites.
Són molts els interrogants que tenim al davant,  i considero que no ens fem més preguntes ara que fa uns segles, però sí que ens les fem amb més llibertat i amb més coneixement. La crisi de la religió no és l’única crisi que ens sacseja; gairebé tot, menys allò que ens conforma, menys allò que ens crea i recrea contínuament, ho està: crisi política, econòmica, ecològica…Tot ens empeny a desprendre’ns i a prendre de nou. D’aquest terrabastall, no sense dolor —diuen—, en sorgirà una nova humanitat, una nova esperança, un nou paradigma, tot nou; i potser nosaltres ja no hi serem a temps d’estrenar-ho. Però, mentrestant, ens hem d’arremangar, perquè potser ha arribat el moment de deixar les barques i capbussar-nos sense por. Qui sap si  el contacte amb l’aigua ens farà descobrir que, sense cuirasses, no som més que gotes assedegades de mar.  
(Publicat a Dialogal, núm. 52, hivern 2014) 

1 comentari:

  1. Una reflexió molt oportuna sobre la nostra naturalesa en la qual no li hem amputat aquesta sensibilitat extrema, afuada, com és l'espiritualitat. La coneixem perquè l'experimentem, encara que sigui tan difícil explicar aquesta experiència.

    ResponElimina