dissabte, 6 de desembre de 2014

SOBRE LA VIDA I LA MORT



Segons el calendari litúrgic, indestriablement unit a l’estacional, el novembre ens convida a pensar en la mort i el desembre, en la vida. A cavall encara d’un i altre, aboco avui moltes preguntes i algunes reflexions que m’ha suggerit la lectura del «Dietari final» de Lluís Maria Xirinacs, darrer testament d’una persona que va «entregar» la vida, de forma voluntària i conscient, quan tenia setanta-cinc anys. És una lectura punyent, trencadora d’esquemes, que connecta amb certeses, amb pors,  i amb creences sobre el que ens han dit que és la vida i la mort.  

 “Els nous reptes ètics ens avisen que certes coses que abans eren a les mans de Déu, Ell ara ens les ha encomanat a nosaltres.”

Sempre ens han dit que la vida no era nostra; això ens impedia poder decidir lliurement el naixement i la mort. Ara ja sentim a dir que els fills trien quan néixer i on, i no ens sembla tan mala idea; ara, els defensors de l’eutanàsia lluiten per poder decidir lliurement el moment adequat per a una mort digna. Ara, Xirinacs ens demana un pas més, que predica amb l’exemple, convençut que aquest “és el creixement històric de la humanitat.”

“Saber-se retirar a temps i amb elegància —ens diu. En el moment just, en el punt omega. Després ja és tard. Abans és d’hora. Quan ja no ens posseïm, quan ja som, per necessitat, en mans dels altres, ja és tard.”

Potser la mort, com la vida, no és inevitable, sinó desitjable. Potser voldríem triar com i quan morir. Potser voldríem ser amos i mestresses de nosaltres mateixos fins al final de la vida. ¿La vida no ens pertany, o la vida és nostra?

“Hi ha morts vivents que maten els vius[…]. Aviat mitja població jove haurà de viure atenent a mitja població vella ¿Però qui gosa eliminar el vell? Al contrari, tots ens esforcem a ajudar-lo, consentir-lo, ancorar-lo més i més en aquesta vida (a ell… que hauria d’alleugerir lligams i bagatges, per volar cap enllà).”

Vivim massa. La generació de les primeries del segle XX ha viscut, amb diferència, molts més anys que la dels seus avantpassats. Es preveu que la nostra encara en viurà més. El que vam rebre com  una batalla guanyada a la mort, es comença a veure, cada cop més, com un allargament estèril de la vida. Viure sense vida, com un mort vivent, a qualsevol preu, ¿quin sentit té? Els qui, ja grans, s’han hagut de fer càrrec dels pares, tenen clar que no volen això per als seus fills. I mentrestant, seguim cuidant la gent gran sense saber massa per què ho fem, ¿perquè els estimem? ¿per gratitud? ¿perquè toca? ¿perquè és el nostre deure? ¿perquè alguna cosa hem d’aprendre, encara? ¿perquè no volem deixar morir? ¿perquè ens aferrem a la vida dels altres com si fos la pròpia? ¿Tot plegat és un misteri, o en fem un misteri?

Una darrera frase:
“Quan jo veig a venir que el jo se m’escapa de les meves mans, és l’Hora.”


2 comentaris:

  1. Aferrar-se tant a la vida fisiològica potser és una forma més de materialisme... Cal pensar en tot això, sí.

    ResponElimina
  2. Com més aferrat estigui el nostre petit ego a les seves pròpies pors i raonaments,més dificil ens resultara obrir-nos a tot allò de Lluís Maria Xirinats exposa i acceptar-ho,si més no,com una possibilitat.
    Bon vespre.

    ResponElimina