diumenge, 9 de novembre de 2014

EL DIA ABANS



Ahir, el dia abans del 9N, va passar molt lentament, amb un cert nerviosisme, com la nit de reis, i també amb un regust agredolç, un sentiment estrany d’atemporalitat que recordava el temps d’espera que precedeix una batalla, quan la ment descansa dels preparatius i, sense baixar la guàrdia,  només li queda esperar i filosofar per entretenir-se.
I quan ho fas, el desencís et guanya, perquè mires el món com es mostra, la humanitat com és, la lluita entre l’homo sapiens i l’homo demens, de que parla Edgar Morin (“Amor, poesia, sabiduría, Seix Barral, 2001), la violència, les guerres, els abusos del poder…
I a sobre, s’hi barregen els records d’una generació que vam viure el gran silenci de la postguerra i vam mamar la sang d’algun membre de la família assassinat que s’hi sumava a la grisor, a les cortines tancades, a la nit, a la por, a la necessitat d’invisibilitat que durant tants anys vam sentir damunt les espatlles com una llosa…
I a sobre, hi barreges les lluites de cada dia,  tantes manifestacions, tantes consignes, tanta repressió, tants abusos, tanta mirada perduda per la violència de les guerres, i acabes pensant que sí que és cert que sempre guanya l’homo demens
Però després d’aquesta curta llicència per deprimir-te, t’arrapes amb força a la bellesa i d’aquí te’n vas d’un salt a la no-violència, i t’adones que potser cal esponjar el cor, i si tot està relacionat, no escampar la misèria, sinó l’escolta i la compassió, i mantenir el cor obert, i ferm per defensar la dignitat de cada persona…
I comences a pensar que potser sí que la humanitat avança molt a poc a poc, però sí que avança!,  amb molt dolor, però sí que avança!,  i que potser sí que, els qui ens han precedit, han fet que això fos possible, perquè en algun moment, alguna cosa dins seu va fer un clic, va canviar…
I que si ara estem convençuts que podem decidir, no només sobre el país que volem, sinó sobre la nostra pròpia vida,  estem ja començant a “ser” molt més del que podien somniar els nostres pares; estem construint un nou model de persona, des de la llibertat, la relació i la plenitud que heretaran i desplegaran els nostres fills i filles.

2 comentaris:

  1. Sí, estimada Laia, vivim un moment que va més enllà de la immanència perquè és un moment auroral d'alguna cosa nova que estem fent néixer entre tots, som llevadores d'un raig de llum com aquest color groc escampat arreu...

    ResponElimina
  2. Gràcies Laia. La sempre amiga...

    ResponElimina