dissabte, 1 de novembre de 2014

ACCIO I CONTEMPLACIÓ


Es diu que som u, però la nostra vida segueix sent una difícil tensió entre dos. Són  pols oposats que es complementen,  cara i creu d’una mateixa moneda —sense l’una, l’altra perd el seu valor—;  tensions duals, necessàries però inútils, que ens fan anar a l’encalç d’un equilibri que ens permeti fer el salt cap a la unicitat, que ens permeti ser qui som sense fragmentar-nos. Es tracta d’un senzill malabarisme que ens porta a compensar els extrems fent-ne del fragment un fractal.
La nostra cultura està dividida, i nosaltres vivim en una divisió constant en la qual una tria implica sempre una renúncia. Així, durant molt de temps s’ha cregut que l’acció descartava la contemplació, i a l’inrevés. Teresa de Jesús deia que voler acontentar cos i ànima era cosa reservada al matrimoni — “paso de gallina”, li deia—  i que només amb molta dificultat s’arribaria a aconseguir la llibertat d’esperit. Les seves paraules, mal interpretades, com tantes d’altres, van servir per contraposar la vida enmig del món o vida activa, a la vida del claustre o vida contemplativa, i per acotar els camins que hi duien. Si en triaves un, renunciaves per força a l’altre. Per això ara se’ns fa estrany veure sor Lucia córrer esperitada pels mitjans de comunicació amb l’hàbit voleiant com si arribés tard a matines, i que afirmi que el claustre el portem a dins; o a Teresa Forcades —per citar una altra monja contemplativa—  fent mítings  amb el vel al cap, símbol d’una vocació de silenci,  perllongant així el claustre com aquelles dones de l’època medieval que, davant la prohibició de sortir de casa després del part, es posaven una teula al cap com una prolongació de la teulada, una estratagema per no oblidar que l’acció és necessària, però la contemplació també, i que ser contemplatiu, no exclou, sinó que implica, ser actiu. 
Fotografia @ Òscar Pérez
Després del concili Vaticà II moltes persones van triar l’acció i van deixar de banda la contemplació. No es contemplava contemplar  perquè l’acció era fer alguna cosa i la contemplació era no fer res. I ara, en canvi, seguint la llei del pèndol que ens porta d’un extrem a l’altre, es torna a donar molta importància a la contemplació,  que massa sovint no ens deixa desviar l’ull del melic, i es considera l’acció com una cosa secundària.
Seguim dividits. Ens sentim un, però la nostra vida segueix sent una difícil tensió entre dos pols, perquè vivim la tria com una renúncia que exclou en comptes d’integrar.  Acció i contemplació són les dues cares d’una mateixa moneda —com ara la por i la valentia, la humilitat i l’orgull—, semblen contraposades però s’equilibren en una subtil harmonia dins la qual no només hi som nosaltres. 
 Contemplar és acte i acció. Contemplo quan camino conscient de cada passa, quan m’assec conscient que estic asseguda, quan respiro sentint-me respirada, conscient que cada inspiració i cada expiració són un acte d’agraïment a la vida. Contemplo quan actuo, quan m’implico, quan em rebel·lo; quan sóc presència i em sé present en tot moment. Aleshores res no se m’escapa, res no em passa per alt: una mirada, una mà, una paraula o un clam. La contemplació em fa estar sempre en tensió, a l’aguait, a surfejar entre la calma i l’estat d’alerta, a deixar espai al ser.  
La contemplació és acció, o l’acció és contemplació quan poua del silenci, quan la inunda la compassió, quan no es mira el melic sinó la cara de l’altre, quan escolta, reflexiona, crea; quan és inesgotable.
Només ens cal canviar la mirada. 
(Article publicat a Dialogal, Tardor 2014, núm. 51)

2 comentaris:

  1. Estimada Laia,
    es pot dir d'una altra manera, però no pas millor que tu: acció i contemplació són la mateixa cosa, com la lluna està sencera encara que a estones només en veiem una part.
    Fer és contemplar, i contemplar és fer. Contemplar és ser present, a consciència!, en allò que fem.

    ResponElimina
  2. a contemplació és acció, o l’acció és contemplació quan poua del silenci, quan la inunda la compassió, quan no es mira el melic sinó la cara de l’altre, quan escolta, reflexiona, crea; quan és inesgotable

    ResponElimina