divendres, 15 d’agost de 2014

LECTURES D'ESTIU:SIMONE DE BEAUVOIR

Necessitaria quaranta vides per poder llegir tots els llibres que tinc en cartera per aquest estiu. Alguns me’ls demana el nou llibre d’entrevistes que estic preparant —del qual parlaré un altre dia—, d’altres, les ganes, la necessitat, la xafarderia o la galvana.  Els autors es barregen sense més lligam que el meu interès a llegir-los. Autors reivindicatius com Duch, Pigem, Melé o Pàmies. D’altres més espirituals, com ara Gurdjieff, Watts, Steiner, Montserrat. Uns per aprofundir en «l’edat madura» com Sanz o Shinoda Bolen; algun còmic de Delisle..., i una autora, que va i ve segons l’estat d’ànim i les troballes a la biblioteca:  Simone de Beauvoir. Aquest estiu: «Las hermanas Beauvoir»  de la mà de Claudine Moreil (Circe, 2004), que les va conèixer de ben a prop.

El problema és que mai em puc aturar en un sol llibre que parli de Beauvoir. Sempre haig d’anar a buscar altres títols, seus o aliens, que em parlin d’ella, i mai no me l’acabo. He llegit les seves novel·les,  epistolaris, memòries, assaigs, estudis variats, i sempre em queden llibres per llegir i preguntes sense respondre.

D’alguns autors m’apassiona la literatura —o el que em diuen—, d’ella m’apassiona el que viu i com ho viu, la seva passió per la vida, el seu compromís per viure amb llibertat i amb profunditat, sense més transcendència que la de l’existència, a fons, amb tots els clarobscurs que la van dur a provar tot allò en què creia, a comprometre’s amb el seu temps, a equivocar-se, a enamorar-se, a topar, finalment, amb la finitud humana, sense entendre com una vida viscuda per ser eterna podia finir amb la mort, i passar de la plenitud de la vida a «l’avorriment de la immortalitat». Així, al final de la vida només li va quedar confessar «que se sentia estafada», i demanar que l’enterressin al costat de Sartre —que mai no va voler casar-se amb ella—  per poder viure tota l’eternitat al seu costat.

Simone de Beauvoir, Café Deux Magots, Paris, 1944. Photo: Robert Doisneau.
(Source: beauvoiriana)
Me la imagino escrivint en un racó del cafè parisenc Deux Magots, fent de l’escriptura una vocació, un ofici seriós, dignificant-lo.  No la considero una gran literata, però sí una gran comunicadora del que vivia i li preocupava, una gran pensadora, una embogida de l’escriptura a qui no calia inventar res perquè la seva vida era un devessall d’experiències, pensaments, compromisos i converses;  àcida detractora de la societat parisenca del seu temps, antiburgesa, comunista, feminista, intel·lectual i intel·ligent, els seus personatges eren ben coneguts en el seu entorn, malgrat que n’emmascarés els noms.

I en seguiria parlant, igual que segueixo llegint-la, però acabo amb una frase del pròleg de La force de l’age: «[...] mediocre o excepcional, si una persona s’exposa  amb sinceritat, tothom entra més o menys en joc. Impossible encendre el llum sobre la seva vida sense il·luminar més o menys la dels altres».

Així sigui.





Simone de Beauvoir, Café Deux Magots, Paris, 1944. Photo: Robert Doisneau. - See more at: http://beauvoiriana.tumblr.com/post/7206528117/simone-de-beauvoir-cafe-deux-magots-paris-1944#sthash.NWeXeAes.dpuf















1 comentari:

  1. Llegeixo autores, totes les que puc. A través del que escriuen es veu la seva mirada, que és femenina, per descomptat, però que va molt més enllà d'aquesta característica per esdevenir una manera personal de ser al món...
    Jo tampoc no m'acabaré els llibres que tinc per llegir, i encara en compro més, sempre assedegada... Bon estiu, Laia, el que queda!

    ResponElimina