dilluns, 7 de juliol de 2014

LA IMMEDIATESA


Avui m’he llevat pensant que havia de dir alguna cosa sobre els dos  grans problemes que té la nostra societat: el consumisme i la immediatesa. I quan enfilava aquest article he llegit en el diari Ara “la llambregada” d’Iu Forn: Canet Rock, el festival de la incomunicació;  l’autor sembla haver-me llegit el pensament perquè ha dit tot el que jo volia dia sobre la immediatesa: “Ens hem convertit en antenes emissores d’informació. Ja no anem als llocs a viure sensacions sinó a captar-les, empaquetar-les i servir-les […] ara estem pendents del moment que podem explicar. No importa el nostre moment, sinó el moment que transmetem. I necessitem repiulades d’aprovació. I el dia que vulguem recordar, no tindrem sensacions sinó un munt de fotos i de missatges.”
La immediatesa és una droga reconeguda públicament i exigida socialment que, com totes les drogues, crea addicció i malmet la relació entre les persones perquè la banalitza. La immediatesa ens impedeix viure el present i ens aboca contínuament a l’exterior. És el tabac del segle XXI en forma de paquet mòbil que es porta sempre a la butxaca, o a la mà, que serveix per convidar i per compartir en reunions d’amics, per fer més distesa la relació, per encendre’l quan no se sap què fer, o quan hi ha un moment de calma, de silenci, de buit; sempre distreu i crea una agradable sensació d’estar acompanyat i ocupat. 
La immediatesa crea addicció: ens l’exigim i ens l’exigeixen. No hi ha espais en blanc, de silenci, ens atabala i ens deshumanitza. Des de l’addicció  es pot entendre que la notícia remarcable del Canet Rock fos la falta de cobertura telefònica que va fer que el públic s’ho passés fatal; o la incapacitat de sortir al carrer sense el mòbil, o la impossibilitat de mantenir una conversa pausada, sense estímuls externs, sense campanetes ni timbres. El mòbil es fa omnipresent, confon les relacions i  fa pensar que potser ja no cal tornar-se a veure si per watsap ja es pot dir tot.  
No es pot parlar d’addiccions sense haver-se sentit mai dependent i, encara més difícil,  sense haver-ho reconegut. Reconèixer les pròpies addiccions és ben difícil perquè tot es justifica. I mentre consumim immediatesa, oblidem el gust de la vida, del temps i del silenci, i vivim penjats d’una corda fluixa amb la por que algun dia es trenqui, que algun dia la droga ens falti i ens sobrevingui el tan temut síndrome d’abstinència.
Potser ha arribat el moment de revisar-nos, de reconèixer-nos, de recuperar-nos, de reinventar-nos i de reorientar-nos. No fos cas que un bon dia fallés la cobertura i ens adonéssim que la vida no té cap sentit sense la immediatesa.    
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada