diumenge, 29 de juny de 2014

CAMINS


Els contes infantils estan ple de camins: senyalitzats, amagats, perduts; i de canalla que els segueix, els troba o els perd. Així ja de ben petits aprenem que en aquesta vida s’ha de caminar i, malgrat que hi ha molts camins marcats, contemplem la possibilitat de perdre’ns, perquè no serveix de res deixar molletes de pa per trobar el camí de tornada.

Els camins senyalitzats ens tranquil·litzen i ens permeten pensar en altres coses mentre caminem, distreure’ns, però les dreceres són llamineres perquè ens prometen arribar abans a l’objectiu, i sobretot perquè trenquen la rutina del camí fressat; i també són un repte, perquè ens ofereixen la possibilitat de superar els límits.

Quan em perdo per la part alta de Barcelona, la que llepa els vorals de Collserola, sempre descobreixo petits caminois que s’escapen de l’asfalt. Fan pujada i són de terra. Endinsar-m’hi em fa descobrir noves rutes i arribar de pressa a llocs que em semblaven lluny. Transitant-los entenc que la ciutat no és quadrada, com la penso, sinó circular com em mostren els camins. 
Igual que la vida.


1 comentari:

  1. Els camins com a metàfores del recorregut de la vida, per això tots duen a Roma, metàfora del centre, o de l'Omega...

    ResponElimina