dimarts, 1 d’abril de 2014

MENAR O MANAR



Manar és relativament fàcil: només cal ser autoritari —que no és el mateix que tenir autoritat. L’autoritat te la donen els altres quan confien en tu perquè saben que ets capaç d’avançar-te en el camí per orientar-los.

Qui mana no es qüestiona ni vol que el qüestionin, no mira els altres ni mira pels altres, sinó només a si —i per si— mateix. Qui mana té el poder i la paella pel mànec: mana i prou, si cal amb un cop de puny a la taula.

Qui mena, dubta poc però es qüestiona molt, i es deixa interpel·lar constantment; no mira per si i observa molt el batec dels altres. Qui mena no té poder sinó carisma, s’imposa amb la certesa, i sap retirar-se a temps.

Qui mana s’omple. Qui mena es buida.

La persona que mena té una força interior que la porta a «menar», però també a «manar», i els dos mots i les dues accions tenen una línea divisòria molt fràgil; és per això que s'ha de fer buidant-se de si mateixa. I a la persona que mena també la fan, li atorguen el poder de fer-ho, i ho ha de saber acceptar, no com un honor, sinó com un servei,  amb tota la co-responsabilitat que comporta. I no és fàcil, perquè implica posar el do al servei dels altres. Un cop més, buidar-se.

Si qui mena es legitima ell mateix com a manaire, perquè en té la capacitat, serà un dictador. Si qui mena es legitimat pels altres, sabrá buscar el consens, fomentar les aliances, engrescar i fer créixer les persones.


2 comentaris:

  1. Ah, les paraules, els verbs... Has fet un bon discerniment entre els verbs manar i menar... Una lliçó de gramàtica de la vida!

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb el que dius, Laia, i amb el que dius, Teresa. A mi sempre em preocupa saber els "com". "Com"arribar a "menar". Quins itineraris de la vida, quins aprenentatges ens implica, els patiments que requereix aprendre a treballar en equip, com aprofitar les èpoques en què ni manes ni menes, quan no tens responsabilitat, ... tot això. Petons.

    ResponElimina