dijous, 2 de gener de 2014

ENFILANT REFLEXIONS D'ALTRI



Aquests són dies de maternitat, de donar vida. El sol regala llum al dia, que comença a treure el cap de la foscor de l’hivern. La mare i el fill estan presents en els anuncis televisius i en les taules familiars. I tinc tantes referències acumulades, del que he llegit i escoltat aquests dies, que em veig capaç d’escriure un article només enfilant les paraules d'altri.
Erri de Luca[1] imagina el part de Maria, en soledat, a recés del fred, enmig de la nit, en una cabana, mentre Josep, espera fora. El nen ha nascut i ella segueix sola, en silenci, assaborint l’únic moment en què aquell nadó és només d’ella. Ja ho diu Mark C.Taylor que una de les lliçons més difícils de la vida és aprendre a deixar anar, malgrat el sentiment de pèrdua que s’estén «como los marrones descoloridos que acechan el esplendor de las colinas de otoño»[2]; però aquesta dificultat és compartida per mare i fill, perquè «para nacer hay que arriesgarse/ y/ separarse […]. Sin alejamiento y diferenciación no hay crecimiento»[3]. El problema és, tal com diu Àngela Volpini, que per una mica d’afecte renunciem a ser qui som, i vivim la vida de l’altre com si fos la pròpia[4].
Erri de Luca segueix observant Maria mentre avisa Josep i, malgrat la por, deixa anar la criatura. L’entrega possibilita l’autocreació del fill que decideix ser qui és, amb total autonomia i llibertat[5]. La mare aprèn que aferrar-se és perdre i deixar anar és guanyar.[6]  Qualsevol fill o filla sense lligams pot dir: «He nascut per escriure la meva pròpia història!»[7].
L’alternança entre aferrar-se i deixar anar és humana i com a tal legítima. Una mare, molt gran, farcida d’absències, diu fluixet perquè no se la senti —quan els comensals s’aixequen de taula: «No m’agrada que marxeu així tan de pressa...» i somriu. 



[1] En el nombre de la madre (Siruela, 2007).
[2] Reflexiones sobre morir y vivir. Notas de campo desde otra parte (Siruela, 2009, pàg.156).
[3] Javier Melloni. Sed de ser (Herder, 2013, pàg. 22).
[6] Reflexiones sobre morir y vivir. Notas de campo desde otra parte (Siruela, 2009, pàg.156).
[7] Pau Escalé. Go to the Parad-Ice.





















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada