dilluns, 16 de desembre de 2013

PER ON CAMINO?

Sempre m'ha agradat obrir camins, caminois emboscats, amagats rere les bardisses; i quan m’he adonat que, a força de passar-hi, es fressaven massa, els he deixat per buscar-ne de nous, no pel goig de fer-ho sinó per la set de trobar la font.
Ara ja no em preocupa saber per on camino: camino i prou, perquè ja no hi ha camins o hi són tots, tant li fa. Ja no hi ha caminant. Ja no hi ha pèrdua, ni cansament,  ni font per cercar. Mentre camino, la vida es fa tan simple! L’horitzó s’obre, a l’obrir-se la mirada que el mira. L’”altre” deixa de ser-ho per esdevenir un jo amb mi. La vida es fa tan llarga que mai no me l’acabo. La mort, un moment, un segon, tan imperceptible que voldria no perdre-me’l. 
Camino i miro la terra que trepitjo i sento el pes del meu cos en enfondir-la, el craqueig de les fulles, el ritme compassat de la respiració, el meu motor, aquí i ara.   
Camino assedegada —per humana—, sentint-me part de la Font, un fractal imprescindible. Camino sentint-me habitada i desnonada, formant part d’un respir, d’una alenada. Gota, mar? Camino i prou... 




3 comentaris:

  1. Mentre camines, per allà on sigui, creu-me que vas deixant amor, somnis i paraules que ens arriben al cor i poc a poc ens obres camins per poder ésser més i, amb tot, esperem, com tu, poder anar entregant-nos als altres, al món, a la vida.. Gràcies mare-laia!!!

    ResponElimina
  2. Ser una amb el camí, ser una amb la vida... És el sentiment de la separació allò que ens confon.
    Abraçades

    ResponElimina
  3. Bellíssim, Laia, de fons i de forma.

    ResponElimina