diumenge, 3 de novembre de 2013

INVOCAR L'UNIVERS


El llenguatge religiós està canviant, no podia ser altrament si hores d’ara ja estem fent servir un llenguatge que ens comunica en qüestió de segons amb l’altra punta del món. Les formes també canvien i de retruc les maneres de posicionar-s’hi: bé en contra, omplint-les de silencis, bé a favor, farcint-les de més fórmules. El que més costa de canviar  és el fons, i quan dic «fons» no em refereixo al sagrat que rau en la religió, sinó a la manera d’entendre-la, a aquelles creences que ens conformen profundament, que tenim gravades amb foc per ser persones nascudes en una determinada cultura.  És tot allò  que mamem, que aprenem, allò que és inqüestionable pel sol fet que tothom ho ha de saber, i és en aquest saber compartit on es fonamenta la seva veritat.  Canviar el llenguatge és necessari, però no ens confonguem, perquè si no es canvia la manera d’entendre el fons, només s’emmascara, es posa el vi nou en bótes velles, i tot segueix igual.
Els canvis són un tràngol difícil de superar. Ens hi resistim amb totes les forces. Ens estimem més imaginar-nos una vida finita, rutinària, previsible,  que no pas arriscar-nos a pensar que la vida pot ser d’una manera diferent de com ens l’hem plantejat,  a «alienar-nos». Aquesta paraula no agrada perquè el diccionari l’aplica a la persona que surt de la realitat, que perd el seny, però si ens en anem a l’etimologia descobrim que en la mateixa paraula rau la capacitat de veure la realitat amb una altra mirada.
Sense anar més lluny, després de segles d’omplir-nos la boca amb el nom de Déu, sovint de forma banal,  la paraula ha quedat devaluada: uns diuen que està superada, que hem d’anar més enllà del teisme, d’altres no volen saber-ne res; uns la tenen interioritzada i no els cal parlar-ne,  i d’altres li canvien l’apel·latiu sense canviar-ne el contingut. En trobaríem d’altres, però m’interessen les dues darreres perquè engloben la resta i ens conviden a mirar d’una altra manera. La primera, la interiorització, és una experiència, un viure’l, un «no cal» perquè ja «s’és amb» que ens anima a entendre sense entendre, que no és poc. La segona és substituir Déu per una altra paraula com ara «Univers», atribuint-li les mateixes qualitats; un canvi que ens fa pensar de quin Déu estem parlant quan l’anomenem «univers». És a dir, ja sabem que la feina de Déu no és solucionar-nos la vida, ni la mort, però està clar que, quan van mal dades,  seguim externalitzant l’angoixa, seguim invocant «qui sigui» amb la mateixa intenció salvífica, i ens posem en mans dels seus rius energètics amb la mateixa confiança que ho fèiem en les mans de Déu. Això significa que seguim sentint-nos éssers finits, mancats, incapaços, en comptes de saber-nos lliures amb totes les seves conseqüències d’infinitud, de misteri, de possibilitats. 
 Un cop fet aquest raonament, descobreixo en la substitució un matís que pot esdevenir una nova possibilitat, perquè cap paraula no és endebades: ¿per què invoquem l’Univers i no Déu?  Ben segur que invocar l’univers en lloc de Déu ens fa sentir més lliures perquè encara ningú no s’ha apropiat de la paraula: l’univers no obliga a res a canvi de tot, tal com intuïm que Déu ho fa.  Aquesta no obligació pot possibilitar  una nova forma de «ser» en relació que trenca les dependències, abraçant la inseguretat radical de la co-responsabilitat:  ningú no ens soluciona res perquè si ho fa, no ens deixa ser.
El silenci i la paraula. De dins a fora, de fora a dins, seguint una espiral que conforma l’univers de l’ésser, que ens convida a relacionar-nos amb Déu, amb l’univers, amb l’altre d’una nova manera; a imaginar una transcendència que ens crida més enllà dels límits de la nostra humanitat, no cap a un ésser extern, sinó cap al fonament de tot ser. 
(Publicat a Dialogal, núm. 47, Tardor 2013)

1 comentari:

  1. El problema de les paraules és que amb l'ús es desgasten, o es converteixen en ídols, o... Anomenem Déu 'allò' que sabem i no sabem, i que és tan enllà com ençà de nosaltres...
    Bella i profunda reflexió, aquesta teva. Per llegir-la més d'una vegada, i sobretot per a meditar-la.

    ResponElimina