divendres, 2 d’agost de 2013

PARLEM D'AUSTERITAT



Fa molts anys, parlant amb un capellà rural, em va dir una cosa que encara recordo: «En el poble, la feligresia em podria perdonar tota mena de «pecats», com ara que tingués una amant, però mai no m’excusaria que tingués un feix de bitllets guardat sota el matalàs».
L’austeritat és i ha estat, des de sempre i en totes les religions, un condició sine qua non perquè una persona pugui ser considerada religiosa. Així, una de les virtuts del nou Papa Francesc —que va fer silenciar tota la resta, perquè va ser pregonada als quatre vents per tots els mitjans de comunicació, religiosos o no—  és la seva austeritat. La mediatitzada campanya publicitària al voltant de temes tan obvis com el calçat o el pagament d’un servei, va fer esperançar molts catòlics, però altrament va fer palès el contrast entre el banc de pedra on s’asseia Pere i el tron on s’han assegut des d’aleshores els seus successors. Aquesta és una apreciació personal, perquè la majoria de catòlics van respirar alleujats davant de tan bona notícia: «Almenys el nou Papa és auster: estem salvats!».  Ser auster no és un tema de sabates ni de pagar allò que és just, ni d’agafar el metro o el cotxe oficial. Fer-ho és de sentit comú, d’equitat. De quina austeritat, doncs,  parlem?
En les biografies de les persones «santes» de les religions sempre es reitera la vida austera del biografiat com un model a seguir: austeritat en el vestir, en el menjar, en el viure. Massa sovint l’austeritat per a aquestes persones ha estat sinònim de mortificació i d’exagerada ascesis. De quina austeritat, doncs, parlem?
Amb l’arribada de la societat del benestar i de l’abundància, les hagiografies van quedar obsoletes i l’austeritat considerada una paraula vintage. Amb la crisi, s’ha recuperat la paraula. Si la cerquem a Google, surten aproximadament 469.000 resultats, com ara: «polítiques, alternatives, debats, programes, lluites, etc.,  de i contra l’austeritat». S’ha convertit en una paraula de moda. És necessària, però ningú no la vol; és valorada, però perquè la practiquin  els altres; és acceptada, però com la mort, com més tard t’arribi millor. I és que l’austeritat ha de ser escollida, mai imposada. Si ens la mirem com una elecció, és un luxe; si ens la imposen, té gust de pobresa i és una derrota del sistema social. Si l’esculls, s’acomoda al teu ser i et fa caminar lleugera; si te la imposen, se t’encasta a la pell i només penses a desfer-te’n. De quina austeritat, doncs,  parlem?
Ser auster és una elecció personal que neix de l’interior de cadascú, mai no pot ser una proposta política. No es tracta de guanyar més o menys, de gastar més o menys, o de vestir més o menys bé. No. L’austeritat és una certesa que es viu molt més enllà i molt més endins que la pròpia vida. L’austeritat és viure  en presència contínua perquè ni un bri de vida no se’ns escapi; en alerta constant per compartir allò que vessem en  abundància, per no acumular més d’allò que necessitem per ser, que és una minúcia. Ser auster és repartir plenitud, és ser generós a donar vida, és estimar fins que no et quedi alè, i tornar a començar.
 Ser auster en temps de crisi és un ferm compromís de compartir amb l’altre — que no en té, o en té menys—  tot allò que tens: la casa, els diners, la feina, el temps, la vida… Tot allò que ets. 
(Publicat a DIALOGAL núm. 46)

Fotografia d'Òscar Pérez Gironès

           

1 comentari:

  1. De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponElimina