dilluns, 19 d’agost de 2013

LECTURES D'ESTIU


L’estiu és temps de lectura, sobretot perquè la calor m’aclapara i no tinc ganes de fer res més que estirar-me a l’hamaca i deixar-me bressolar per les paraules; però que llegeixi o no a l’estiu no depèn de la calor, sinó de la «llegidera» que tingui; aquest, n’he tingut molta.

M’agrada omplir-me la tauleta de nit de possibles llibres interessants: regirar els prestatges de casa i triar-ne els que encara no he llegit, anar a la biblioteca i demanar-ne els que m’inspiren, comprar-me també alguna novetat que m’urgeix llegir… tots acaben en una pila de difícil equilibri que m’impedeix accedir al despertador sense llençar-ne cap a terra. Els fullejo tots, n’enceto algun i finalment només dos o tres superen la prova, així que el castell ben aviat es descarrega. No m’agraden les novel·les que m’expliquen coses que jo ja sé, sobretot perquè amb els anys ja no estic per gaire històries.

Aquest estiu he descobert Álvaro Pombo, sorprenent escriptor asturià (Santander 1939). M’agrada com escriu: les descripcions que fa, el coneixement de la llengua, com tensiona fins al límit el sentit de les paraules, però sobretot m’agrada el que m’explica, els diàlegs religioso-filosòfics dels seus personatges, sempre a la recerca d’un sentit. M’agrada el contrast que recorre com una espina dorsal la seva obra separant la interioritat de l’exterioritat amb les metàfores de la vida: la privacitat que s’amaga en les estances interiors del castell, i el tràfec de la quotidianitat que gira al voltant de les parets, a redós de les muralles: «Lo excepcional sucede dentro y lo ordinario afuera» (Quédate con nosotros, Señor, porque atardece).
M’agrada la complexitat dels seus personatges, la sòlida base històrica que els emmarca i la inacabable cultura que vessa en cada una de les pàgines, herència dels autors clàssics. 

Em quedo amb una frase de les moltes que he subratllat i que rellegeixo de La cuadratura del círculo. Es tracta d’una reflexió que fa Acardo, el protagonista, un cavaller, novici, templer, exiliat... quan Bernat de Claravall li diu que ell és capaç de Déu: «Capaz de Dios, luego capaz de todas las cosas que, por grandes que fuesen, siempre serían mucho menos que Dios, siempre serían accesibles.» És una bonica manera de dir que tenim tota la capacitat de ser.    

                 

2 comentaris:

  1. Un ocellet -no miro ningú- em va recomanar fa unes setmanes La cuadratura del círculo, però no em va avisar que sant Bernat hi corria pel mig!
    Maca, la foto!

    ResponElimina
  2. L'estiu convida a llegir a l'ombra amable d'algun lloc... I sovint aquestes lectures, triades amb cura, acostumen a dur-nos a sucoses reflexions...
    Bona lectura, Laia!

    ResponElimina