dimarts, 16 de juliol de 2013

RECORDS D'ESTIU


 A l’estiu anava a passar uns dies al mas dels oncles. Al camp es desplegava un mosaic de colors i d’olors que per a mi eren entranyables: les cargolines, els tomàquets de l’hort, les albergínies, els pebrots, les dàlies, els grills, la vinya...
Un dels entreteniments era agafar la bici i arribar-nos fins a la pineda. Al mig hi havia una taula de pedra i, al voltant, els pins generosos disposats a alimentar-nos amb unes mamelles curulles de pinyes.  La tarda transcorria plàcida al compàs dels cops de la pedra damunt la closca ennegrida del pinyó. Quan s’obria, encara ens quedava enretirar amb cura el tel marronós, un full transparent de paper de bíblia, o d’àlbum antic.
El mas era molt gran, amb una era al davant i una entrada enramada i ombrívola. A baix vivien els masovers i al pis de dalt, els oncles. Hi havia moltes habitacions, moblades amb mobles antics i lluents, i quadres de familiars bigotuts i senyores tibades. A l’hora de la migdiada no ens deixaven sortir a fora a jugar, per allò del cop de calor,  ni tampoc fer soroll per no destorbar la migdiada dels grans. Aleshores triàvem el lloc de la casa que més ens abellia. Al cosidor llegíem els tebeos, a la sala escoltàvem música i ballàvem, a la galeria dormitàvem tot contemplant una vasta extensió de vinya encalitjada. Durant el dia podíem anar a tot arreu menys a les habitacions, tot i que quan no ens veien també ens hi escapàvem i, assegudes a les baranes dels llits, jugàvem a ser reines, amb llargues túniques-cobrellits que ens arribaven fins als peus.
A la matinada, el primer raig de llum que s’escolava entre les escletxes de la persiana despertava les mosques que hi havia a l’habitació. No sé si el seu brunzir era abans o després de les primeres piuladisses. El cant dels ocells feia bonic, en canvi la mosca em feia pujar, mai tan ben dit,  la mosca al nas. Es passejava arran d’orella, em feia pessigolles als pèls del nas i el que era insuportable: em besava els llavis amb la seva horrible trompa. Enrabiada, em colgava sota la volta del llençol fins que l’ofec em feia sortir.  I altre cop, suïcida, es llançava en picat contra la meva cara. Allò era la gota que feia vessar el vas. D’un bot m’alçava del llit i, amb el tebeo a la mà, li declarava la guerra. Els fulls transparents anaven amunt i avall de l’habitació com les ales d’un vano. Era una lluita a mort, sense supervivents. O ella o jo.
Després, la quietud s’ensenyoria de la penombra i la son tornava a aquietar les parpelles. Només la piuladissa feia estantís el somni, el fragmentava entre el dia i la nit. De seguida, però, el soroll del motor del tractor esbandia les fronteres. Era el toc d’alerta per als habitants del mas. A partir d’aleshores, els sons s’anaven succeint en un rigorós ordre:
Els crits de l’oncle, des del tractor estant, organitzant la feina.  
El grinyol de la portalada de l’entrada.
El rum-rum, ara més fort ara més lluny, del tractor en passar sota la finestra.
El dringar dels plats i de les olles, a la cuina, trastejats per la tia, encara mig adormida.
Els cants de la Carme, la masovera.
L’olor de la fusta mullada en abocar-hi les galledes...



























1 comentari:

  1. Laia,

    Gràcies per compartir aquests bells records d'infantesa. Llegia lo que dius de la closca del pinyol i m'adono de com de fragils i importants son les llavors que la natura les cobreix amb una closca i encara un prim tel.

    Gràcies i petons,


    Mercè

    ResponElimina