dilluns, 1 de juliol de 2013

RECITANT AMB LES CANÇONS DE LLUÍS PLATERO

No havia fet mai de rapsode, ni tampoc es pot dir que sigui poeta, diguem-ne que faig versos quan em vaga, o "prosa rimada" com li diria Narcís Comadira. 
El rapsode escull els versos que li agraden i els llegeix traspassant a l'auditori allò que el fa vibrar. Jo escric els versos i se m'escapoleixen de les mans així que els deixo reposar damunt del paper; i quan els retrobo de nou en la lectura em són desconeguts, els balbucejo, perquè he oblidat què volia dir quan els vaig escriure, com si els hagués escrit una altra persona. 
Només em queda recitar-los pausadament tot buscant ressons interiors que facin vibrar l'auditori:

Ara, ara, ara...
en aquest precís instant,
intento captar amb la càmera estilogràfica
el sentiment que m'omple:
la música que sona
la tinta que m'empastifa els dits
Amb el Lluís Platero a la Ñoña (Badalona)
el sol de febrer
l'olor de les magnòlies, 
però... s'escapoleix, 
només esmentar-lo, 
entre els clixés de la memòria.
Com aprehendre'l?
Rescatar-lo?
Viure'l sense reviure'l?

El precís instant, 
primerenc, 
ha perdut els pètals
així que m'he tacat els dits, 
tot just fa unes línies.
Així que l'he pensat, 
s'ha esvaït entre les boires.
Ha caducat, 
abans i tot de començar-lo a escriure. 

(Els noms de Déu. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2010,  pàg. 18)








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada