dilluns, 8 d’abril de 2013

EL LLENGUATGE EXPRESSA



Llegeixo darrerament un seguit de llibres sobre l'experiència de la  no-dualitat perquè m'interessa el tema, tant a nivell espiritual com lingüístic. M'adono que tots els autors acaben fent-se un embolic amb les paradoxes, tensionant les paraules, bussejant en un paroxisme lingüístic amb la intenció que el lector/a no s'enganxi a allò que diuen sinó a allò al que apunten més enllà de les paraules. 
Si partim de la base que el llenguatge és dual, mai no podrà permetre expressar la no-dualitat. I si un llenguatge no permet expressar, ¿és llenguatge?  I si ho és, però no expressa, potser hauria de callar.  
Sé que és una tasca àrdua parlar sobre una entelèquia que es defineix amb negacions i s’explica amb paradoxes, massa sovint reutilitzades.
Aconseguir explicar el llarg camí del deseiximent, de l’abandó, de la quietud i de la plenitud obliga l'autor a refer-lo de nou, a la callada, a buscar paraules que murmurin no que prediquin, que conversin sense xerrameca, que expressin el desig del cercador que finalment descobreix que ja no li cal anar enlloc perquè ja ho té tot. 
És el relat del pelegrinatge d’un  fill pròdig que fa massa temps va fugir a l’encalç de si mateix i va malbaratar la fortuna empaitant quimeres, veus de sirenes que li prometien un sentit;  del retorn a casa , desvalgut, abandonat, a punt per estrènyer-se entre els braços, per fondre’s amb allò que és.
Dir que no hi ha llenguatge que expressi és acceptar els límits, és negar  la  possibilitat humana de crear un llenguatge capaç de comunicar, de compartir, d'acompanyar. Jo no ho diria.



3 comentaris:

  1. Ah! el llenguatge, Quants discursos plens de paraules i buits de contingut! Quanta xerramequeria per després dir que no s'admeten preguntes ni comentaris, aquest llenguatge no dual, crec que l'únic que aconssegueix expressar, és l'egoisme o el narcisisme de l'autor que l'utilitza.

    Gràcies Laia per les teves reflexions!

    Josep Maria

    ResponElimina
  2. És evident que el llenguatge és una convenció humana i, per tant, limitada. A l'expressió de la realitat, que és absoluta i plural alhora, tan sols ens hi podem atansar.
    Pobres paraules per dir el que ni mig sabem!
    Abraçades, Laia

    ResponElimina
  3. Això m'ajuda a entendre una mica més el teu discurs sobre la mística (antiga i no tan antiga). Gràcies per l'apunt, Laia. Maria

    ResponElimina