diumenge, 3 de març de 2013

L'Abadia de Montenartró


Divendres vaig estar conversant amb els/les joves que aquest any s’han apuntat a l’Escola de Pastors de Catalunya. Des del 2009  m’uneix una amistat especial amb les dones que estan al capdavant de l’escola. Quan la vaig conèixer, vaig trobar molt sorprenent que en el nostre segle XXI hi hagués joves que volguessin ser pastors i, tafanera com sóc, vaig voler saber-ne el  per què; i així vaig començar un nou llibre d’entrevistes que es publicarà per sant Jordi: “A cel ras. Converses amb joves pastors” (Pagès editors). Cada llibre és un tros de vida i d’aquest n’han sorgit noves amistats i un nou projecte que fa un any que es gesta: Terra Franca, inspirada en una entitat francesa: Terre de Liens. Ben lluny tot plegat del que havia fet fins ara, o potser no tant, perquè en definitiva del que es tracta és de fer possible la vida al nostre voltant, sigui amb terres, joves, llibres o xerrades.

En el refugi de Montenartró, que curiosament es diu l’Abadia, hi vaig trobar vint  “monjos” ben especials que viuen un mes sense cobertura de mòbil, compartint les habitacions, les tasques domèstiques, les classes i el temps lliure, comunicant-se  tothora els projectes, les viabilitats, les il·lusions, reflexions, pensaments, amb un convenciment de ser motors de canvi social des d’un compromís personal i amb l’entorn, amb una aposta per l’austeritat personal, pel compartir.  Jo no sé si a hores d’ara trobaríem abadies amb aquestes característiques, però sí que és cert que  entre els “pastorets i pastoretes” —com els anomenen— la il·lusió es respira arreu i esclata a cada punt i moment com un tap de cava, amb una efervescència que no s’apaga amb les primeres bombolles, sinó que n’inventa de noves.

Abans de sortir, llegeixo Claudio Naranjo en la “contra” de La Vanguardia: “[Estem malalts] d’haver-nos perdut a nosaltres mateixos, d’estar responent a crits i ordres que no són les pròpies...”.  És evident que això no els passa als pastorets: Volen ser amos i mestresses de la seva vida, volen donar-li un sentit!

És negra nit i estem sota zero. Els estels m’il·luminen el camí fins que arribo al cotxe. Somric quan descobreixo que en els llocs més inversemblants la vida esclata amb tota la seva força i que només hi ha un secret: a les persones ens mou el desig de ser qui som, el goig de descobrir-ho, de viure-ho,  i de poder-ho compartir.
                                        (Fotografia Òscar Pérez)

1 comentari:

  1. Esgotats tants 'experiments', tornar a l'essencial... em sembla interessant l'aposta dels pastors.

    ResponElimina