dimecres, 13 de febrer de 2013

CAL TRENCAR EL SILENCI


Després de més d'un any de silenci recupero la rutina del bloc. Un dels amics m'ha felicitat per haver per fi "sortit de l'ou". Té raó. M'ha costat decidir-me a fer el salt en solitari a aquest núvol misteriós que navega per Internet;  potser perquè tinc necessitat de tant en tant de desaparèixer de les ones socials i deixar-me gronxar per onades solitàries; potser perquè em cansa una cosa de no dir la banalitat de la façana, del mur, on la vida es converteix en un joc de paraules breus, de pensaments que passen pel cap i s’esfilagarsen, d’imatges immediates que intenten atrapar el temps mentre rodolen avall empeses les unes per les altres.

El bloc anterior es deia també "Paraules des del silenci" i potser aquest s'hagués hagut de dir: "Trencar el silenci", perquè tot i que la paraula que parla neix d'un silenci, ara vivim un temps en què no podem callar: hem de posar paraula a allò que vivim i hem de donar veu a aquelles persones que no en tenen. Parlar, no callar, és un militància, una forma més de construir i de retre homenatge a totes aquelles persones que pateixen la nova conjuntura social, que s'estan deixant la pell amb la crisi. La injustícia mai no té justificació, però sí que exigeix una contrapartida d’aquelles que se n’escapen, ni que sigui pels pèls. La història no deixa de repetir-se fins a l’avorriment, i ja sabem que no hi ha canvis sense dolor, però si el dolor de moltes persones està ara servint per construir nous paradigmes socials, almenys no oblidem el seu sacrifici. No seria just.  


2 comentaris:

  1. Cal trencar el silenci, en aquests moments, sí.
    Cal trencar tantes inèrcies que ens duen pel rost.
    Podem fer-ho, i hem de fer-ho. Tu ho fas. M'agrada.

    ResponElimina
  2. Benvinguda Laia, et trobàvem a faltar. El que dius sempre és un estímul per a no quedar-nos quiets a casa i callar.

    ResponElimina